Llocs visitables

Element format per tres forns circulars de calç a tocar la casa del mateix nom. La tradició d’explotació de la pedra calcària a la zona es remunta al segle X, tot i que aquests daten de meitats del segle XIX i van ser explotats fins als anys 50 del segle XX.

Aquests forns es feien en llocs on hi havia pedra de calç i llenya. Tot i que la seva utilització era esporàdica, tenien una durada limitada, ja que quan es coïa la calç també es coïa el forn, havent-se comprovat que a cada cuita el desgast de les parets era d’uns 2 cm.

Actualment, al costat dels forns s’hi troba el Centre d’Art Contemporani i Sostenible El Forn de la Calç (CACIS), que es dedica a la investigació, producció i exhibició de projectes de cultura i art contemporanis, especialment els relacionats amb l’ecologia i el medi natural del lloc.

Per més informació: http://www.elforndelacalc.cat/

Al costat de la riera de Fontscalents, hi trobem Esplugues, una masia troglodítica construïda sota una bauma. Actualment acull el radial de l’Ecomuseu del Moianès, l’àmbit temàtic del qual es centra en  l’aprofitament per part de l’home dels recursos naturals del bosc i l’autosuficiència d’una casa de pagès.

Esplugues és una contrucció molt especial i única al Moianès. La casa està construïda sota una bauma que li fa de teulada , que data de l’època troglodítica.  L’edifici consta de planta baixa i dues plantes més. Va ser habitada fins a finals del 2002. Completa el conjunt el cobert i el pont romànic del s. XI.

El cobert, restaurat, és el punt d’acollida dels visitants, amb la recepció, els serveis i una sala polivalent per exposicions, concerts i altres activitats relacionades amb l’Ecomuseu.

La masia d’Esplugues està situada a l’extrem sudoest del terme municipal de Castellcir. S’hi accedeix des de la carretera BV-1310 en el pk 3.8, prenent un camí de terra a l’esquerra. Es baixa pel camí, travessant boscos de pi roig i rouredes, fins arribar a la riera de Fontscalents (1,9 km), i a l’altra banda de la riera hi trobem la masia d’Esplugues. És molt recomanable deixar el cotxe a l’aparcament de la Quintana i fer el camí a peu (30 minuts).

Singularment Castellterçol va ser el poble que millor va organitzar la producció i comercialització del gel i, encara avui, el que conserva un major nombre de poues, basses, carregadors, etc.

Hi trobem la Poua de la Ginebreda, restauada recentment i que forma part del projecte Ecomuseu. En aquest radial podem conèixer com era una poua de gel, com es treballava, com es comercialitzava, descobrir-hi una munió de pous singulars o visitar la capella de l’ únic gremi de pouers de gel que ha existit mai a Catalunya, la capella de Sant Gaietà.

A les poues, hom hi guardava el glaç i la neu a l’hivern i de cara a la primavera es duia amb carros a ciutat. El glaç tenia aplicacions diverses: medicinals, gastronòmiques i curatives. Els principals clients de les poues de glaç eren peixateries, hospitals, farmàcies i fabricants de gelats. La indústria manufacturera creada al seu entorn donava feina a un bon nombre de treballadors en l’època d’hivern, en la qual es podien comptabilitzar les feines del camp i de pouer. Al Moianès se n’han comptabilitzar unes cinquanta;malgrat el desús actual, la seva recuperació és de gran interès arqueològic.

A Castellterçol podreu entrar dins una poua de glaç, les Poues de la Ginebreda. No us ho perdeu!!.

El Roquer és una construcció singular, que es troba situada just al darrera de les últimes naus del polígon El Vapor, a l’altre costat de la Riera de Fonts Calents. Hom podia rentar-hi la llana o la roba, com si d’un safareig es tractés.

Es tracta d’una bellíssima construcció. A dins hi trobem una taula llarga de pedra, darrera de la qual hi ha un llarg pedrís de pedra d’uns 10 metres de longitud inclinat cap a dins, per on hi passava l’aigua i on hom podia rentar-hi la llana o la roba, com si d’un llarg safareig es tractés.

De fet hi ha dos canals d’aigua separats dins els quals s’hi posava llana bruta o esquilada de les ovelles que s’anava rentant amb el constant recorregut de l’aigua. El disposar de dos canals permetia la possibilitat de tenir-ne un d’estanc per a estovar la llana i un altre de recorregut ràpid per rentar-la. Al fons, també hi trobem les restes d’un foc on de ben segur s’hi feia escalfar l’aigua. Al seu costat s’hi troba una pica excavada en pedra on s’hi devia tenir aigua calenta destinada al rentat i aparellament de la llana, i ja en el segle XX destinada a rentar la roba.

Hi trobem una escala que porta a la part superior de la volta que està enrajolada. Es per on es pujaven els coves de llana a assecar.

El radial de l’Estany de l’Ecomuseu del Moianès està destinat a explicar les relacions que lliguen l’espai natural de la zona humida de L’Estany amb el monestir agustinià que n’era el propietari i tingué la iniciativa de dessecar-lo per lluitar contra les febres quartanes i guanyar noves terres de conreu.

La dessecació es va fer mitjançant una obra d’enginyeria – la mina- que encara avui continua fent la funció per a la qual va ser construïda: treure l’aigua del pla de L’Estany. Us proposem la visita al mina de l’Estany.

La mina és una obra d’enginyeria del segle XVIII constuïda per les 5 dignitats reials (5 canongies de Vic, Barcelona i Girona). Les obres van ser realitzades durant tres anys (del 1734 al 1737). La mina, feta de pedra seca, té una llargada de 425 metres: 390 m de volta de canó i la resta de llosa plana.

Els primers intents de dessecar l’estany daten del segle XIV, amb el traçat de canals i recs a l’aire lliure. L’any 1554, l’abat Carles de Cardona va manar eixamplar i enfondir alguns d’aquests recs existents, però no aconsegeuix dessecar l’estany. No serà fins al segle XVIII, gràcies al pendent de la construcció de la mina de pedra seca, que s’aconsegueix. I encara ara continua mantenint la seva funció.

Més informació i reserves al Centre de Visitants de L’Estany: www.viulestany.cat

El radial de Santa Maria d’Oló, a través de l’exposició “Oló a ritme de teler”, explica com el poble va passar de ser un indret preindustrial a nivell domèstic a una població totalment industrialitzada a partir de l’establiment de dues fàbriques tèxtils, Borràs i Hemalosa, que van canviar la història dels olonencs. Durant la dècada dels vint aquestes dues fàbriques feren que s’establís la població de Santa Maria d’Oló i que en determinades èpoques fins i tot augmentés. Com si d’una colònia tèxtil es tractés, els dos propietaris de les fàbriques impulsaren nous serveis i infraestructures a la vegada que controlaven les iniciatives promogudes.

Una d’aquestes fèbriques, la fàbrica Hemalosa, s’ha rehabilitat i reconvertit en l’Espai Hemalosa, un equipament que engloba l’Ecomuseu, un gran auditori i dues sales polivalents. L’Ecomuseu està format per un espai d’acollida i un punt d’informació i per l’exposisió “Oló a ritme de teler”. Al llarg del recorregut els visitants podran conèixer la història del poble de Santa Maria d’Oló tot fent èmfasi al procés d’industrialització que visqué. Els plafons de l’exposició es complementen amb vitrines amb peces originals relacionades amb el treball tèxtil, amb dos telers restaurats i amb un audiovisual d’entrevistes als antics treballadors de la fàbrica Borràs i Hemalosa.