FESTIVAL VIÑAS: Polifem Consort. ORATORI La conversione di Maddalena

Fou pel paladar refinat de Leopold I, el més musical dels Habsburg, que Giovanni Bononcini va compondre l’oratori a quatre veus La Conversione di Maddalena el 1701. El músic modenès, aleshores en el cim de la fama europea, disputat entre Roma, Viena i Berlín -molt abans de la rivalitat amb Händel a Londres- tenia a la seva disposició els millors efectius de la Capella Imperial: quatre cantants (dos sopranos, un contralt i un baix, tots homes) de primer rang i un conjunt instrumental, limitat a cordes però suficientment coherent per articular una dialèctica concertante tutti-concertino i amb brillants pàgines solistes per al violí i el violoncel. Al segle XVIII La Conversione va gaudir d’un gran èxit durant un quart de segle i, més enllà de la Cort de Viena, fou reviscuda a Florència, Roma i Bolonya.
La molt afortunada història de la Magdalena -un dels temes més fascinants i estratègics de l’espiritualitat barroca de la Contrareforma- és tractada en termes originals pel llibretista anònim, que a través d’una intel·ligent versificació “escenifica” el camí accidentat de la conversió de la pecadora a santa, perseguida per l’exhortació incisiva de la seva germana Marta, que en les diverses estacions d’una dramàtica confrontació portarà Magdalena al camp de l’Amor diví, anul·lant les temptacions i amenaces de l’Amor profà.
Bononcini respon als requeriments del text amb una partitura de meravellosa varietat i constant frescor inventiva, en què conviuen una cordialitat expressiva immediata, exigències vocals ininterrompudes i grans subtileses harmòniques i tímbriques, plasmant plàsticament el perfil dramàtic de cada personatge, evidenciant la ploma del gran artista d’òpera.
El repartiment de l’estrena estava format per quatre dels millors cantants de la cort, tots quatre homes: Vincenzo (Maddalena, castrat soprano), Mellini (Marta, castrat contralt), Francesco Ginder (Amor diví, castrat soprano) i Borrini (Amor profà, baix).